26 de febr. 2012

Backstreets / Carrerons

Backstreets és per mi una de les millors cançons de Bruce Springsteen, una cançó sobre l'amistat trobada i perduda, la lleieltat, la fe, la traició...per mi és un dels quatre pilars de "Born to run" , juntament amb Thunder Road, la mateixa Born to run i Jungleland ,crec que una de les coses que fa que Backstreets  sigui una joia és la feina que fa en Roy Bittan al piano, em sembla que fa una de les millors interpretacions que ha fet mai, recordo que fa un temps a la revista Stone Pony va sortir un article que aprofundia en la cançó i en feia un ampli analisi, però ara mateix no sé on la tinc... així que us poso un enllaç a l'entrada sobre Backstreets d'un blog d'una periodista basca , la veritat és que està força bé (tant el blog com la periodista...) Bruce y Africa . 


Tal i com sona a "Born to run"

Londres1975

Toronto  1984

Solo and acoustic Tour


Un suau i tediós estiu
Terry  i jo ens férem amics
Provant en va de respirar
El foc en el que haviem nascut
Escapant-nos cap a les afores
Aferrant-nos a la fe amb les dents
Dormint en aquella casa abandonada de la platja
Perdent el temps en el calor
I amagant-nos als carrerons
Amagant-nos als carrerons
Amb un amor tant dur i ple de derrota
Corrent per les nostres vides durant la nit en aquells carrerons

Ballant lentament en la foscor
A la platja de Stockton’s Wing
On aparquen els amants desesperats
Sèiem amb els últims de Duke Streets Kings
Arraulits dins els nostres cotxes
Esperant que sonessin les campanes
En la humida calor de la nit ho podíem deixar perdre tot
Per anar a córrer pels carrerons
Corrent pels carrerons
Terry vas prometre que viuríem per sempre
Vas fer-ho en aquells carrerons

Inacabables sessions en tabernes  i disfresses de Valentino
On ballarines feien caure llàgrimes
Pel carrer malvestides amb parracs
Corrent en la foscor
Algunes malferides, algunes moribundes
A la nit a vegades semblava
Que podies sentir tota la maleïda ciutat plorar
Culpa les mentides que ens mataren
Culpa la veritat que ens va fer fugir
Pots culpar-me de tot, Terry
Ara no m’importa
Quan el daltabaix va arribar a mitjanit
No hi havia res més a dir
Però el vaig odiar
I et vaig odiar quan te’n vas anar

Estirat aquí en la foscor
Ets com un àngel al meu pit
Tan sols una altre rodamón de cors
Vessant llàgrimes de deslleieltat
Recorda totes les pel-lícules, Terry
Que anàrem  a veure
Probant d’aprendre com caminar com els herois
Pensàvem que ho havíem de ser
I després de tot aquest temps
Per descobrir que sóm com els altres
Penjats pel parc
I obligats a confessar
Per amagar-nos en els carrerons
Amagar-nos en els carrerons
On prometerem que sempre seríem amics
En el carrerons fins a la fi
Amagant-nos en els carrerons
Amagant-nos en els carrerons

15 de febr. 2012

Nebraska

"Nebraska" és sense cap mena de dubte l'àlbúm més auster de Bruce Springsteen, s'ha escrit força sobre aquest àlbum i no seré jo el que digui res de nou (però si hi voleu aprofundir no us perdeu l'excelent  resenya que en va fer en Txals al seu magnífic blog (aquí teniu un enllaç On the Route - Nebraska ) la cançó que li dona títol és realment crua, en quatre estrofes Springsteen explica la vida i miracles de Charlie Starkweather, que va matar deu persones sense motiu aparent, va compondre aquesta cançó després de veure "Badlands" de Terrence Malick i protagonitzada per Martin Sheen i Sissy Spacek.



L'original

La versió en directe de l'indispensable Live 75/85

Durant la gira de "Devils & dust"


La vaig veure allà dreta damunt la gespa tot fent giravoltar el seu bastó
Ella i jo anàrem  a fer una volta i deu persones innocents moriren

Desde la ciutat de Lincoln, Nebraska, amb una retallada del .410 a la falda
A través de les ermes terres de Wyoming vaig matar tot el que es posava al meu camí

No puc dir que ho sento per les coses que férem
Com a mínim durant una estoneta senyor jo i ella ens divertírem

El jurat va emetre un veredicte de culpabilitat i el jutge em va sentenciar a mort
Mitjanit al magatzem de la presó amb una corretja de pell al voltant del meu pit

Sheriff quan l’home empenyi la palanca senyor i cruxeixi la meva nuca
Estigui segur que la meva boníca noia estarà asseguda a la meva falda

Ells em declararen no apte per viure que dins aquest gran buit s’havia de llençar la meva ànima
Ells volien saber perquè vaig fer el què vaig fer
Bé senyor suposo que hi ha una mica de mesquinesa en aquest món